Sortim del camí que ens indica la direcció cap al Penyagalera (1.036m) i comencem a baixar fins que arribem de seguida a la Pesquera. En aquesta zona hi abunden gorgs i tolls que el riu ha anat excavant al llit de pedra, i una de les més conegudes és la Pesquera, que és com una piscina natural. Travessem i comencem a enfilar cap a munt. Arribem a la part més alta i tenim unes vistes del Racó de Sant Antoni. L’últim penjadet a l’esquerra és Penyagalera i veiem el Coll de Caguitos i també el Marturi, que és en realitat la Mola del Boix, tot i que la gent li diu el Marturi, que era el nom dels bancals pròpiament i com que era un marturi anar a treballar-los, d’aquí li ve el nom. La punta sí que es coneix com a punta del Marturi. Ara deixem a l’esquerra un encreuament que va cap al corral de Palaio i és també el camí per anar cap a la Cova Catxa, més amunt. Seguim per la dreta pujant lleugerament i continuem amb les vistes de la Mola del Boix i del Marturi. És curiós perquè de moles del boix n’hi ha moltes, tot i que normalment no es solia anomenar els indrets amb el nom d’un arbust sinó amb el de la persona que treballava la parcel·la. Ara ens ve una pujada bastant empinada i pedregosa, amb una mica de pedra solta i després una part penjada als dos costats. Agafem una sendera bastant planera entre pins i ja no notem tant el fred. Ens trobem primer amb un cocó, d’en Blas, i una mica més endavant a l’esquerra amb el Mas d’en Blas, bastant ensorrat. I a partir d’aquest punt i girant cap a l’esquerra del tot, tirarem baixant “pel recte” fins la llera del riu. El terra és de roca i pedregós i anem en compte de no relliscar i guanyant la inclinació fins al mig del barranquet, esquivant les roques que s’han quedat glaçades per l’aigua. N’hi ha molt poca, però encara trobem algunes bassetes congelades. Ara ens aturem davant d’un salt petit que s’ha quedat també glaçat i on s’han format unes boniques estalactites de gel. Sembla com si el sol volgués sortir tímidament però no s’acaba de decidir… Cap a l’esquerra i al final de tot veiem al mig d’una be baixa un poble que podria ser Vallderrobres, tot pintat de llum, perquè li toca el sol. I nosaltres pugem cap a dalt, estem al Xorrador del ferrer brut.
Continuem cap a munt i ja som al Penyagalera, i aquí  ens aturem una estona per contemplar les magnífiques vistes: destaquen, encara que lluny i difuminades, les Roques de Benet, també formades per conglomerats; al seu darrera la Punta de l’Aigua i davant nostre el massís de la Ballestera. Seguim avançant per la part esquerra de la lloma per arribar a l’extrem més allunyat del Penyagalera, la punta del vaixell. La muntanya rep aquest nom per la seva semblança amb la proa d’un vaixell. Aquesta forma la veuríem si fóssim al massís d’aquí al davant. A Beseit també se la coneix com la Roca del Migdia perquè una de les seves vessants roman a l’ombra fins a aquesta hora, que és quan s’il·lumina un punt determinat fins estendre’s la llum per tot el costat. Aquest punt va canviant amb les estacions i antigament servia de referència pels pagesos que treballaven al camp. Anem avançant i cada vegada veiem més prop i nítida la Ballestera, que té unes formes molt peculiars com de pastís, amb molts màrgens escalonats. Darrera veiem un dels colls de la Ferrera, les rases del Maraco, el barranc del Carrer ample, i veiem també Arnes, Horta de Sant Joan, Cretes i Vallderrobres. I es aquí on ens fem la foto de grup. Avui som una bona colla! Si observem detingudament la Ballestera, al seu darrera és per on corren els Estrets o riu de les Valls. Ara comencem a descaminar el que hem fet i tornem per l’altra part, per la dreta, de la mateixa lloma. Anem per una sendereta en busca del coll de Pelele. Per allí dins passa el riu Algars, també s’hi troba el mas de Pau; al fons hi tenim la Mola de Catí, les antenes de Caro, i també ens assenyalen la mola del Lino. I com ja hem fet gana, ens aturem per esmorzar al vèrtex geodèsic. Fa fred però no fa vent. I en acabar ens fem una segona foto de grup. El sol surt breument i es torna a amagar. Ara caminem per una faixa molt bonica, amb un fort estimbat a la dreta. Anem en compte sense separar-nos gaire de la paret. La vista és espectacular. I iniciem la desgrimpada per un sender que ens porta per una cresta i baix arribarem al coll del Pepele. A l’esquerra hi ha una catifa de pins. Per fi arribem al coll on hi ha un pal indicador que ens indica el camí cap al riu Algars, Penyagalera, que és d’on venim i la sendera cap a l’Ulldemó. Estem en un bosquet de pins i ens dirigim cap a la costa d’Arrancapets, bastant pronunciada. Passem pel costat del mas de Pepele, tota l’estona seguint el PR. I arribem al mas del Quatre. Ara el que ve és tot baixada fins arribar al riu Ulldemó que podem travessar sense gaires dificultats perquè hi ha poca aigua. I després agafarem camí de pista fins als vehicles. Aquest últim tram anirem per la part de dalt de la ribera del riu on hi veiem pollancres, freixes, salzes… L’aigua va canviant de colors i el riu va dibuixant les seves formes fins arribar a un punt amb un mirador, el racó de les Olles. Aquí tenim una esplèndida panoràmica de la vall en forma de “V” (be baixa) gràcies a les espectaculars formacions calcàries en forma d’agulles originades per l’erosió. El punt més alt cap a la dreta és el Moletó. És un indret on vols tornar-hi sempre. I ara a fer un mos i la cervesa a Beseit.

Fins aviat!
Inés Royo Aspa