La UEC al Montblanc

4 agosto 2008 per uectortosa

12 de Juliol de 2008. Chamonix, dia zero.

Chamonix Mont-Blanc, dia zero de l’expedició de la UEC Tortosa al Mont Blanc. Arribo al migdia a la meca de l’alta muntanya europea després d’una nit a un lúgubre alberg de Ginebra. Un cop feta la obligada visita i recopil·lació d’informació sobre ascensions i logística diversa a la “Maison de la Montagne” i de visitar algunes botigues de material de muntanya, em dirigeixo al càmping on havíem de passar la setmana següent. Tempestes fortes però intermitents dominen la tarda, la qual cosa ens augura que la meteorologia decidirà si l’aventura és un èxit o un fracàs. Finalment, la flamant furgona blanca amb el gruix de l’expedició arriba cap allà a les vuit; hi domina la component femenina: cinc noies (Vicky, Salomé, Natàlia, Rosa i Marga) contra chiquili-quatre nois (Jordi, Climent, Dani “el granaino” i un servidor). Tots i totes, sense excepció, sabent de la sobredosi pasta i entrepans que els hi esperava, no dubten en devorar un sopar d’elevat contingut proteínic en un “kebab” local.


13 de Juliol de 2008. Competició d’escalada: Els xinos estan que pugen per les parets.

Dia de compres i de competició d’escalada a Chamonix. Provem sense èxit d’animar a David, el germà de Salomé, a que hi participi com a espontani i Jordi, que estava començant a fer els estiraments per a entrar a la competició de velocitat, se’n desdiu després de veure a un xino pujar la paret en escassos vuit segons. El dia transcorre acabant de completar i preparar el material de muntanya: classe magistral de Rosa i Jordi de com col·locar els antiboots als crampons amb brides de plàstic. Tot i la relativa calma del dia, no hem parat de voltar i la pasta amb tomata i tonyina i el tintorro, francès, això sí, van que volen al sopar.

14 de Juliol de 2008. Baixo o no baixo?

La previsió meteorològica de Meteo France no és infalible i el matí que esperàvem de pluges aquí i allà, es converteix en un monòleg continu d’aigua que causa estralls en algunes tendes (“en casa del herrero…”). Ens preguntem si hem fet bé en reservar la nit al refugi “des Cosmiques”, a l’abric de l’”Aiguille du Midi”, per tal de passar una nit a 3600 m i fer la travessa del Valle Blanche el dia següent. No obstant, la previsió no s’equivoca del tot i cap a migdia deixa de ploure, la qual cosa ens anima a pujar dalt d’un telefèric plagat de turistes i, com diuen aquí, voila!, ja estem a 3842 m.
A la sortida del túnel que es dirigeix a l’aresta “des Cosmiques” els nervis s’acumulen, en una barreja d’inexperiència i temor a l’exposició, l’escassa visibilitat, el vent i l’estretor dels primers passos. “La primera en la frente”, devia pensar el granaino. Cinc valents (o inconscients, segons es miri) van avançar aresta avall, lentament, fins que l’aresta deixà de ser-ho. Arribàrem als Cosmiques amb ganes d’unes classes magistrals de cordada (by Dani). Mirant la posta de sol des de la terrassa del refugi, el dia següent prometia ser esplèndid.

15 de Juliol de 2008. Le “pájare Blanche”

No calia matinar massa per a fer la travessa del Valle Blanche, així que esmorzàvem a les 5:00 i amb la calma sortíem del refugi en direcció a Helbronner, a Itàlia, l’altre extrem del telecabina panoràmic del Mont Blanc que surt de l’Aiguille du Midi. La travessa d’anada va ser tranquil·la, amb un cel blau i vistes espectaculars dels pics que ens envoltaven. Les úniques dificultats, evitar una zona d’esquerdes i la pujada fins a Helbronner, que es va fer prou assequible. Al telecabina, una sorpresa: una fira de productes del Vall d’Aosta, principalment vi (segons deien, fet amb les vinyes a més d’alçada d’Europa) i embotit. Dani, Climent i Salomé finalment van optar per tornar en telecabina, mentre Marga i un servidor triàrem tornar a peu. El millor que van fer, perquè la travessa es va fer eterna, havíem de parar cada 10 minuts, no sabem si per la calor, la deshidratació o l’alçada. Més aviat una combinació de tot plegat, una pàjara en tota regla. Si això és el que anomenen aclimatació, després d’això no podia haver res de pitjor. La resta de l’expedició, que no va dormir a Cosmiques, arribaren amb èxit al refugi de Tete Rousse, a la ruta d’ascensió al Mont Blanc i ens confirmaren la reserva per a passar la propera nit en unes comfortables taules de fusta…

16 de Juliol de 2008. Faldut i granaino: ascensió al Mont Blanc estil kamikaze.

La situació amb la reserva del refugi de Gouter s’havia embolicat i veient el panorama, Dani i Climent van sortir a les 9 del matí cap a Tete Rousse (3167 m). Nosaltres, amb més calma, vam decidir pujar-hi de tarda. Telefèric de les Houches a Bellevue i Tramway du Mont Blanc, que ens pujarien al Nid d’Aigle, a 2367 m d’alçada. En poc menys de 3 hores de pujada per terreny rocós, arribàvem al refugi. A sopar, i al llit, perquè finalment vam tenir dret a llitera. Tots? No! Tots no! Climent i Dani sortien a les 9 de la nit en direcció al refugi de Gouter (3817 m), per a descansar un parell d’hores i continuar cap al Mont Blanc. Estos falduts, estan locos…


17 de Juliol 2008. Tenim llit!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Poc més tard de les 5 del matí i començava la nostra marxa cap al refugi de Gouter. Vam passar la famosa Bolera tots assegurats, sense cap problema apart d’alguna inoportuna enganxada de corda. La grimpada fins al Gouter es fa pesada, i quan al final t’has acostumat a ella, comences a trobar gent que ja baixa , amb els consegüents embussos. Descansem al Gouter i optem per sortir, tot i l’evident empitjorament del temps i el pèssim pronòstic per a la tarda. L’objectiu del dia era arribar als 4300 m del Dome du Gouter, però l’escassa visibilitat ens va fer abandonar després d’una hora de pujada. Van ser Dani i Climent, visiblement esgotats en el seu descens, els qui ens van comunicar les males condicions més amunt. I si, van arribar al cim del Mont Blanc…La tarda d’espera es va fer llarga, amb els dos muntanyers exitosos (i alguns que encara no havien fet cim) provant de dormir a algun dels bancs lliures. Altres passaven el temps amb jocs diversos i miraven per la finestra: vent, fred, neu i escassa visibilitat. Al menys, després de sopar, una bona notícia: teníem llits!! Una de les guardes del refugi, basca, ens va aconseguir unes merescudes lliteres.

18 de Juliol de 2008. Vive le Mont Blanc, vive la UEC Tortosa, vive les Bières!

En l’aniversari del “alzamiento nacional”, la nostra particular ascensió començava a les 3:20 del matí. Tot el refugi va sortir, malgrat la mala meteorologia i, si els guies sortien, nosaltres també. A l’expedició UEC Tortosa, es va afegir Òscar, de Binéfar , que ràpidament es va fer un lloc entre nosaltres (i entre els nostres sacs de dormir). La traça es seguia perfectament i un reguitzell de frontals enfilava la pujada que en portaria al refugi de Vallot (4362 m). Les camelbaks es congelaren ràpidament i les motxilles evolucionaven cap a una massa completament rígida degut al fred. El ritme d’ascensió fou constant i en 2h 40 min aproximadament, ja estàvem al Vallot. Reempreníem la marxa cap al cim sota un cel que es començava a aclarir; els núvols desapareixien i ens disposàvem a atacar l’aresta de les Bosses. Aresta? Quina aresta? No res comparada amb la dels Cosmiques, una autopista! En cinc hores i quart ens plantàrem dalt del cim, amb la sensació d’haver culminat una gran setmana, plena d’incerteses però amb molta sort a l’hora de la veritat. Un èxit complert de tota l’expedició. Al descens, vam poder gaudir de les vistes de les que el mal temps ens havia privat durant la pujada. Els descens fins a Nid d’Aigle es fa llarg, però estem satisfets, passem la bolera sense assegurar-nos i finalment, quan arribem a l’estació del tramvia, hi trobem la majoria de companys d’ascensió (aquelles llargues cordades…). Climent i Dani, ja recuperats ens esperàvem a l’arribada del darrer telefèric provinent de Bellevue i a la terrassa més propera, vam brindar amb les nostres merescudes cerveses. Per a algunes expedicionàries, els 4810 m del Mont Blanc seran aviat superats. Propera estació: Aconcagua.

La resta de fotos

Una respuesta a “La UEC al Montblanc”

  1. Felicitats per la conquesta que heu aconseguit als Alps. Anant acumulant experiència amb l’objectiu de fer l’Aconcagua…
    Per la Rosa:
    La Ruth en se ben poc tambe, a ella li pots escriure a traves del blog de serres del mestral http://ceserresdelmestral.blogspot.com/.
    Jo no m’he deixat el mon del trail, la setmana que be anirem a fer la carros de foc…i del tema perillositat, es una cosa que la estimules tu, i anant sufrint de nit entre mig d’esquerdes i seracs també ho és i molt de pèrillós(per mi és més perillós)…per no parlar de la bolera!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *