De bon de matí al passeig de les bicicletes vam veure clar que no passariem calor. Arrencava la caravana a les 8:30 cap a Beseit, passant per Calaceit i Queretes, un tour touristic pel Matarranya per anar recolocant l’esmorzar.
Un cop al poble mos vam apretujar en los menys vehicles possibles i ja anant pel camí del pantà de la Pena vam trobar les aconcàgirls corrent. La faena va ser nostra per adelantar-les, no per que anéssen molt ràpides sinó per que es van posar a xerrar i ja se sap…
Per fi amb el peus a terra, vam emprendre xinoxano la pujada a la Caixa. A mida que anàvem guanyant alçada una enfarinadeta ho emblanquinava tot, però en calent no notàvem lo fred. Per sort, a ratos anava sortint lo sol i tot i que es veien cortines de pluja per les muntanyes del voltant, a natros no mon va tocar.

La grimpada a la Caixa mos va oferir una esplèndida vista panoràmica a tots lo que hi vam pujar, grans i petits, menys a algun que anava dormint dintre la motxilla, quina enveja!!

Al recer de la gran roca vam fer un mosset, però estar parats molt de rato no era bon negoci i tocava anar baixant. Encara vam enfilar lo Periganyol per fer una última ullada.

D’allà estant diràs que em venia una flaire de corderet rostit (imaginacions meves?). Ligerets, vam tornar als cotxes i cap al punt de reagrupament: lo bar de la plaça. Per si no haviem fet prou gana, ho vam arreglar amb unes cervesetes i mentre xerràvem d’això i alllò, de cop se va buidar lo bar. Una estampida famolenca cap a la Fonda Roda, no fos cosa de quedar-se baix la taula.
Dos llarguíssimes taules parades per a uns 40 que n’erem i va començar la desfilada de viandes. No us recordaré en detall cadascun dels requisits que mos van servir, però semblava que com més menjàvem més gana teniem, de tant bó que estava tot, exquisit, com sempre d’altra banda, en aquella casa.
A l’hora dels cafés lo sinyó president va fer un reconeixement als socis que complien 25 i 50 anys a l’entitat i va lliurar les insígnies commemoratives. Felicitats i per molts anys més i natros que ho poguéssem celebrar, si pot ser amb dinades tan collonudes com la d’ahir.