Qui som?


HISTÒRIA DE LA UEC

El dia 14 de juny de 1954 naixia a la ciutat de Tortosa la Unió́ Excursionista de Catalunya «delegació de Tortosa».
Aquella data no fou un punt de partida sinó́ la continuació́ de la tasca que de començament de segle havia iniciat el centre Excursionista i que posteriorment va tenir continuïtat amb el grup.
Cal reconèixer l’esforç realitzat per les generacions que ens han precedit per mantenir i impulsar un projecte que avui dia és molt viu.

Els èxits i les èpoques d’expansió́ s’han barrejat amb les crisis i els moments amargs. Tot, però, ha forjat una entitat forta i molt arrelada a la societat tortosina i a totes les Terres de l’Ebre.
La fortalesa de la nostra entitat ha sigut la suma de molts esforços, de moltes suors, de molta sendera caminada, de moltes muntanyes escalades, de moltes cavitats explorades, del Port i de totes les nostres serres.
El futur de UEC Tortosa no és incert, el que vindrà tindrà molt a veure amb l’experiència acumulada al llarg d’aquests 50 anys i de ben segur que els que ens segueixen en sabran treure un bon profit.

LA FUNDACIÓ DE LA UEC TORTOSA

En els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola era molt difícil sortir de casa. En primer lloc, la penúria econòmica no permetia pensar en gaire més coses que no foren treballar molt. En segon lloc, en el cas de les nostres terres, quedaven encara restes del moviment de resistència antifranquista, els maquis, alguns dels quals havien fet del Port el seu amagatall; això feia que les autoritats es mostressin reticents a permetre l’accés a aquest indret. I en darrer lloc, l’associacionisme en general no era vist amb molt bons ulls per les autoritats de l’època. Era molt difícil que s’acceptés la creació́ de nous grups, de manera que les possibilitats de tenir una associació́ passaven forçosament per convertir-se en delegació d’una entitat ja reconeguda. Però a més, algunes d’aquestes associacions havien estat fulminades pel nou règim a causa de la seva orientació́, o simplement simpatia ideològica, com havia estat el cas dels “scouts”.
El cas és que l’acrític grup “scout” de Tortosa, que ja havia estat en funcionament abans de la guerra,tenia encara ganes de sortir a la muntanya. Com els calia oficialitzar-se d’alguna manera, van recórrer a la UEC de Barcelona i van acordar la creació d’una delegació́ a Tortosa. Així́, després de les pertinents gestions, el 14 de juny de 1954 va ser fundada la UEC de Tortosa.
L’entitat comptà amb 93 socis fundadors, i en va ser el primer president Francisco González Cirer i el secretari Joan Fusté Panisello. S’establí una primera quota de soci de quatre pessetes mensuals i com no es disposava de local propi les juntes i reunions es feien al Bar Cervantes. Quan hi havia junta del Consell General de la UEC a Barcelona, els representants de la UEC Tortosa havien de desplaçar-s’hi pels seus propis mitjans. Però malgrat l’esforç que requeria tirar endavant aquest nou projecte, la il•lusió́ era igualment gran i es començaren a fer interessants propostes de futur. El juliol de 1954 es designà una comissió́ per estudiar la possibilitat de construir un gimnàs per a ús dels socis, però aquest projecte mai va veure la llum ja que poc despréś s’optà per emprendre altres obres d’envergadura que requeririen tots els recursos de l’entitat i més. També́ aquell mateix estiu l’entitat va donar el seu suport a la iniciativa de declaració́ d’un futur Parc Nacional del Port.
La fundació́ de la UEC Tortosa va permetre facilitar l’accés a la muntanya d’aquells a qui els agradava l’excursionisme, ja que les dificultats burocràtiques i materials per accedir-hi eren grans en aquells temps, i també́ començar a donar a conèixer les possibilitats excursionistes del Port als muntanyencs d’arreu del país. Cada cop que es programava una excursió́ calia demanar el corresponent permís a la Guàrdia Civil, que intentava evitar que es produïssin contactes amb els maquis. Fins i tot, en una ocasió van acompanyar els nostres excursionistes “per protegir-los”; l’excursió era a Beseit, i una parella de Guàrdia Civil es van embarcar també́ en l’autobúś, ja que algunes vegades els maquis havien fet parar els autocars i baixar la gent. Malgrat aquests fets puntuals, en general els excursionistes ja sabien bé per on acostumaven a moure’s els maquis, de manera que no se’ls trobaven. A l’igual que els grans projectes, aviat també́ entraren en escena les primeres discrepàncies. Al principi, les sortides es feien a l’estil scout, és a dir, amb uns monitors que dirigien l’activitat. Entenent que aquest estil ja estava una mica passat de moda, al cap d’uns dos anys els més joves van voler canviar les coses coincidint amb el primer canvi de junta. En efecte, el setembre de 1957 el president Francisco González Cirer dimití́ arran de les diferències que mantenia amb el Sr. Martín Buró, president del Consell General de la UEC. El cas és que s’instaurá una junta rectora presidida per Eduardo Ena i que curiosament va comptar amb la participació́ d’alguns dels joves contestataris: Joan Brull, Rafel Cid, Joan Beltran… En aquesta nova junta, les propostes normalment sortien dels joves i eren recolzades per la capacitat logística d’Eduardo Ena, que en aquells temps era el cap de la Tabacalera a Tortosa.

LES EXCURSIONS DELS PIONERS

Durant els primers anys de vida de l’entitat, els seus socis hagueren de fer front a un problema comú́ de tots els excursionistes de l’época: no existia cap cartografia del Port llevat de les de tipus militar, que eren molt poc precises en la delimitació́ de camins i topònims. Tampoc quedaven ja gaire habitants ni pastors pel massís, de manera que només les contalles entre excursionistes, o bé les troballes fetes per un mateix en sortides varies, eren la única guia disponible per als pioners. Pel tant, hi havia un desconeixement bastant general del massís, i en conseqüència les excursions de calendari de la UEC Tortosa havien de ser molt senzilles.
Pel massís del Port, un dels indrets més freqüentats era la Mola Castellona, que en aquells temps tenia molt bona sendera perquè́ es tractava de la ruta principal d’accés a Caro. També́ es visitaven sovint la mateixa zona de Caro i la Fortalesa, la Mola del Moro, el Coll de la Barcina, la Cova Balaguer i la Cova Cambra, i d’altres vegades el Salt del Cabrit, el Salt de la Donzella, el Pi Gros o les Casetes Velles. En moltes d’aquestes sortides era habitual fer l’aproximació́ fins a la Caramella o els altres punts de partida embarcats dalt d’un camió́, el de “Petxina” dels Reguers, a qui se li pagaven entre tres i cinc duros per persona, si bé en algunes sortides se’n feia càrrec la UEC. El camió́ portava uns bancs de fusta al remolc per poder asseure’s. Malgrat això́, hi havia qui renunciava a aquestes comoditats perquè́ li feia por circular amb el camió́ per unes carreteres tan dolentes com les que hi havia aleshores, o bé perquè́ se’n va cansar el dia que, en trobar-se la carretera desfeta, li va tocar empènyer el camió́. Evidentment, tampoc no existien les actuals pistes forestals que remunten els barrancs del vessant sud del port, de manera que per pujar al Pi Gros o a la Cova del Vidre calia caminar des de la mateixa carretera.
El perfil de la típica sortida d’aquells anys a la zona de Caro seria el següent: es començava per “l’adoració́ nocturna”, una missa que tenia lloc a les quatre o les sis de la matinada a la catedral, per poder marxar tot seguit cap al peu de Caro. Quan no es podia disposar del camió́ de “Petxina”, es feia ús de la bicicleta per arribar fins a la Caramella. Tot seguit s’anava per feina, ja que no era fins als Bassis de Caro que es parava a esmorzar. L’excursió́ prosseguia després fins al cim de Caro, i podia allargar-se fins als Pallers o altres indrets. Quan la sortida durava dos dies, es dormia a les pallisses dels xalets del Mascar, ja que en els anys inicials encara no existia el refugi de Caro.
De totes maneres, foren molt més freqüentades les zones de la Serra de Boix, la Cantera de la Cinta, el Coll de l’Alba, o la Cova d’en Rubí, degut a la seva major proximitat a la ciutat de Tortosa i al seu millor coneixement general. Una darrera forma d’excursió corrent d’aquell temps eren les sortides amb bicicleta, que tenien el Toscá o Paüls com a destinacions habituals. Al principi les sortides s’organitzaven amb poca freqüència, especialment les que suposaven estar-se fora més d’un dia, ja que molta gent només podia disposar dels diumenges a causa del treball. De sortides llargues se’n feia una al mes o cada dos mesos, sobretot durant la primavera i l’estiu, si bé els indrets més accessibles de la Serra de Boix eren visitats gairebé́ cada diumenge.

LES PRIMERES OBRES D’ENVERGADURA

Durant el primer any de funcionament de la UEC Tortosa es van engegar dues iniciatives de considerable envergadura. D’una banda, es van iniciar les gestions amb el consell General de la UEC per construir un futur refugi de muntanya al Port i, paral•lelament, amb el Bisbat de Tortosa es parlava d’instal•lar una imatge de la Verge de la Cinta al cim de Caro.
Pel que fa a aquest darrer projecte, la resposta del Bisbat fou molt entusiasta i ràpidament es constituí́ un patronat per dur-lo a terme. La recaptació́ dels fons necessaris va funcionar molt bé durant els primers mesos de 1955, de manera que es va poder fabricar una primera imatge i començar les obres necessàries per a la seva instal•lació́ el mes d’agost, amb l’esperança de poder fer la inauguració́ per a les Festes de la Cinta.
Dur a terme les obres no va ser una tasca senzilla. Es van haver de pujar tots els materials amb un matxo i a les espatlles dels voluntaris, ja que no existia la carretera que avui dia va des de la zona dels xalets fins al cim de Caro. S’hi va habilitar una esplanada cimentada per intentar recollir aigua, però́ no va funcionar bé, de manera que fins i tot l’aigua es va haver de pujar a peu per una sendera que no tothom sabia trobar, fet que va comportar que més d’un es decidí́s a pujar pel Tubo.

Arribat el Setembre les obres s’havien enllestit a temps, però es va fer necessari ajornar la inauguració́, perquè́ en la data assenyalada el vent bufava molt fort al cim de Caro. Finalment, una setmana més tard tingué́ lloc la celebració́ de l’acte, amb una missa oficiada pel canonge José Samuel Esteve Esteve a la qual assistiren més de dues-centes persones. Però novament la fatalitat feu acte de presència en la forma d’una inoportuna avaria que va impedir al cotxe d’autoritats pujar fins al port. Un any més tard, al 1956, es va fer una romeria per instal•lar la imatge definitiva de la verge, de pedra, que evidentment va tornar a ser pujada gràcies a les espatlles dels més voluntariosos.
Pels volts d’aquells anys s’instal•là també́ al ventós cim de Caro una primitiva antena metàl•lica, d’un únic peu i sostinguda per vents, que tal com va augurar el pastor que acompanyava els enginyers (i que certament no se’l van escoltar prou) no va durar dreta ni sis mesos. Quan l’antena va caure, va esquerdar una de les puntes del monument aixecat per la UEC Tortosa. D’altra banda, no va tenir una vida molt més tranquil•la l’antiga imatge provisional que havia estat substituïda del cim de Caro: cada any es cedia a l’Ajuntament de Tortosa per fer l’ofrena de flors i fruits a la Verge de la Cinta. En cada ocasió́ passaven pel local de la UEC Tortosa els operaris de la brigada municipal per recollir-la i posteriorment tornar-la, fins que algun any algú́ es degué́ oblidar de la procedència de la imatge i des d’aleshores ha romàs sota la custòdia de l’Ajuntament.
En quant a l’altre projecte, com que la necessitat de disposar d’algun aixopluc amb un mínim de condicions a la zona del Port s’havia fet palesa des d’un bon principi, es van considerar diverses possibilitats. La primera va ser construir-ne un a la Font del Teix, aprofitant que ja hi arribava la pista forestal que havien fet els de Carlares, però es va desestimar perquè́ l’indret no disposava de suficient aigua. Posteriorment es va explorar la zona dels xalets i el Mascar. Els terrenys pels que finalment es va optar els va mostrar un pagès d’aquells “autèntics” que encara quedaven, que duia calces blaves i calçava avarques. Era tan llest que en les excursions que es feren per conèixer els terrenys només es portava el tovalló́, així́ que quan tothom treia les carmanyoles amb el menjar ell aprofitava per posar-se morat, i quan acabava el tiberi deia: “diràs que començo a estar una miqueta bé”.
El 1955, malgrat les dificultats econòmiques, es va decidir tirar endavant les gestions necessàries per construir el refugi. Es van fer visites d’inspecció́ dels terrenys amb membres del Consell General de la UEC i finalment es va aconseguir que s’aprovéss la seva construcció́ l’estiu d’aquell mateix any. La compra dels terrenys i les instal•lacions (una petita caseta que hi havia) va pujar 30.000 pessetes, que es van pagar en tres terminis de tal manera que el Consell General es feia càrrec del cost del projecte i la UEC Tortosa dels interessos generats, així́ com de les despeses corresponents a les reparacions que necessitava la part oberta del refugi: prop de 8.000 pessetes.
Les obres es van emprendre durant la tardor de 1955. Es va acotar el terreny i es va arranjar la caseta, que era tan petita que no tenia ni paridora (l’aixopluc per al bestiar), i a sobre la xemeneia tampoc no tirava… Les obres es van enllestir a principis de 1956 i es va programar la inauguració́ per a primers d’abril, tot coincidint amb la segona edició́ del campament de primavera. Durant aquests mesos d’interludi, els darrers arranjaments requerits pel refugi concentraren bona part de les sortides dels socis, si bé encara va ser possible fer una excursió́ a Fredes. Finalment, en la data assenyalada es va celebrar el campament de primavera, amb una presència de 55 tendes, i paral•lelament es va inaugurar el refugi de Caro amb la presència del President de la “Federación Española de Montañismo”, D. Julián Delgado, i de mossèn Joaquim Blanch, que va oficiar la missa i la benedicció.

L’EXPANSIÓ́ DE LES ACTIVITATS DE L’ENTITAT

A part d’aquestes dues activitats d’envergadura que foren la instal•lació́ de la imatge de la Verge i la construcció́ del refugi, els socis de l’entitat es dedicaren també́ a la que era la seva activitat preferent: l’excursionisme, que es desenvolupava tant de les sortides habituals de cap de setmana com dels campaments. Precisament fou el campament del Port de l’estiu de 1954 la primera activitat de certa importància organitzada per la UEC Tortosa, que no tenia ni dos mesos de vida. La manca de fons va fer que s’haguéśs d’establir una quota d’inscripció́ de 15 pessetes per al campament, tot i comptar amb una subvenció́ de 500 pessetes per part de l’Ajuntament de Tortosa.
La positiva experiència del primer campament va fer que l’any següent s’instaurés també́ de forma regular el campament de primavera. En aquelles primeres edicions dels campaments, com que encara no es disposava dels terrenys del refugi de Caro, es plantaven les tendes en un terreny que tenia Eduardo Ena. Entre les tendes acostumava a destacar la de Federico Vallés, que la pintava com si fos d’indis. El campament d’estiu de 1955 ja es va poder celebrar als terrenys del futur refugi. Hi assistiren 34 participants repartits en 6 tendes, el que va suposar haver de dormir una mica apretats, si bé ens podem imaginar que més d’un degué́ fer-ho ben a gust graàcies a l’assistència de “6 dones”, tal com es va fer constar fins i tot en el llibre d’actes de l’entitat. Durant el 1955 també́ es van fer excursions al Mas de Barberans i la Caramella. A més, també́ hi va haver lloc per a una activitat més curiosa: aquell any la premsa local es feu resó de la descoberta d’una cova encantada, prop del cim de Caro, i alguns socis de l’entitat organitzaren una excursió per acabar comprovant que la troballa no tenia gaire interès. El 1956 tingué́ lloc la primera participació́ de la UEC Tortosa en una trobada internacional de muntanyencs, que també́ va significar la primera, petjada de l’entitat als Pirineus: Joan Fusté amb el seu fill i Eduardo Ena van ser la representació́ tortosina al campament Internacional d’Alta Muntanya celebrat a l’estany Llong. A finals d’aquell mateix any es va crear la Secció́ de Fotografia, que es posà a treballar en una exposició́ de fotografia pirinenca.
El 1957 es va crear la Secció́ d’Espeleologia, que realitzà, una primera campanya d’exploracions en cavitats de la zona de Godall, en gran part degut a l’entusiasme de Rafel Cohí per aquesta modalitat esportiva. De seguida es va fer patent la necessitat de disposar d’escales “Electron” per superar els passatges verticals de les coves i, després de negociar-ho amb la junta, la secció́ es construí́ les seves primeres escales gràcies a les 500 pessetes que es destinaren per al material necessari. Curiosament l’existència d’aquestes escales no passà desapercebuda, ja que poc va tardar el delegat provincial de la Federación Española de Montañismo a sol•licitar-les prestades per a les seves sortides. També́ aquell any l’entitat va subscriure una assegurança per als accidents de muntanya, que tenia un límit de cobertura de 20.000 pessetes, i una altra assegurança contra incendis per al Refugi de Caro i la seva finca.
L’any 1958 es va iniciar amb la celebració́ d’una Junta General que va revalidar els càrrecs de la Junta Rectora presidida per Eduardo Ena que s’havia hagut de constituir en presentar la seva dimissió́ Francisco González Cirer el setembre de 1957. Amb les qüestions institucionals ja resoltes, l’entitat es va adherir a la campanya impulsada des de la revista Cordada per a la declaració́ d’un Parc Nacional al massís del Port. La primavera d’aquell any es van enllestir els treballs de construcció́ d’una cisterna per a ús dels excursionistes a la Mola Castellona, donant així́ un important servei en la freqüentada ruta d’accés a Caro. Això va ser possible gràcies a la col•laboració́ de diversos socis que van pujar els materials necessaris, del manobre Sr. Fuentes Adell, i de la donació́ dels materials per part de Josep Anguera. També́ es va creure necessari ampliar la cisterna del refugi de Caro i es van iniciar les gestions amb el Consell General per obtenir els fons necessaris.
El 1959 va ser un any d’importants canvis. Com que hi havia un superàvit de més de 3.000 pessetes dels exercicis anteriors, es va començar a valorar seriosament la possibilitat de mudar-se a un nou local més adient per a les necessitats de l’entitat. D’altra banda, en incrementar-se els requeriments fiscals per part del Consell General de la UEC, es van revisar les quotes, que van quedar establertes en 10 pessetes mensuals per als barons, 6 per a les fémines i 5 per als juvenils. La perspectiva de fortes despeses en el lloguer d’un nou local social i en l’avançament d’imports per a les obres de la cisterna del refugi de caro van fer que s’hagués de posposar la celebració́ d’un primer curs d’espeleologia. El canvi de local social es consumà finalment aquell estiu, després que a la primavera d’aquell any es veiés com molts socis canviaven les excursions per les feines de manobre o instal•lador. El 14 de juny es va inaugurar el local del número 9 del carrer Arc del Romeu. Les obres d’adequació́, que contemplaven entre altres coses un espai fix per a exposicions de la secció́ de fotografia, ascendiren a més de 5.000 pessetes, que van ser cobertes en part grácies a les 2.085 pessetes que sumaren les donacions voluntàries de diversos socis. El mobiliari es resolgué́ bàsicament a partir dels ajuts dels socis i nomé́s va ser necessària la compra de més cadires. L’any següent es va instal•lar un petit laboratori fotogràfic i es van adquirir una máquina multicopista per editar les circulars i una màquina d’escriure, i més endavant es va poder comptar també́ amb un projector de diapositives.
L’activitat excursionista va seguir creixent al llarg d’aquests anys malgrat les diverses obres singulars que durant algunes temporades van requerir la major part de l’atenció́ dels socis. Els indrets més visitats, a part de Caro i la Mola Castellona, eren la font de la Tenalla, la font del Gel, l’Airosa, la Fou i la Vallcanera, el barranc de la Galera, el barranc de Lloret, la Vall Figuera, el Montsagre de Paüls, el Toscà, les Clotes, Fredes, Morella i el Parrissal. També́ es participava en moltes de les convocatòries de marxes i campaments oficials que arribaven des d’altres entitats excursionistes catalanes, a les quals habitualment els socis es desplaçaven amb autobús. D’altra banda, continuaren celebrant-se ininterrompudament els campaments de primavera i estiu als terrenys del refugi de caro, activitat que fou possible en bona part grácies al constant esforç de Federico Vallés. Cada any es celebrava la festivitat de Sant Bernat de Menthou, patró́ dels excursionistes, amb un dinar de germanor i les corresponents activitats lúdiques i esportives, i el lliurament de guardons a la constància. També́ es va instal•lar la coneguda cabra del Caragol obra del nostre associat R. Cohí, que va ser pujada al cim de l’agulla sense bastida, nomé́s amb l’ajuda d’una corda. En resum, tant l’economia com l’activitat excursionista de l’entitat mostraven bona salut, fet que generá un cert clima d’optimisme que va fer que fins i tot alguns comencessin a pensar ja en el projecte d’un nou refugi més gran a Caro.
L’any 1962 va tenir lloc un canvi de junta en la reunió́ general de gener Josep Anguera va passar a ocupar la presidència. En aquesta reunió́ abandonà també́ el seu càrrec Joan Fusté, que havia exercit de secretari des de la creació́ de l’entitat.

La primavera següent es va produir un ensurt al refugi de Caro: un petit incendi afectà la xemeneia i el sostre, però́ sofiosament va quedar cobert per l’assegurança subscrita. El 1964, es celebrava el desè́ aniversari de l’entitat, es va presentar al Consell General de la UEC el projecte de construcció́ del nou refugi a caro, consistent en una edificació́ de dues plantes de 15 m2 cadascuna. El Consell General va aprovar la seva construcció́ per quan es disposes dels fons necessaris. Al llarg dels primers deu anys es van produir més de 600 altes de socis.
El 1965 van començar les obres del nou refugi de Caro, i el 1961 l’arranjament del refugi lliure de les Clotes. Malgrat això, en aquest període la UEC Tortosa es va encarregar també́ de l’organització́ d’un important esdeveniment excursionista: el 1967 li va correspondre l’organització́ de la X Marcha Excursionista Provincial de Regularidad. Decidir l’itinerari d’aquesta travessa no va ser fàcil, i durant molt temps es van presentar i discutir nombroses propostes de diferents socis. Finalment es va optar pel següent itinerari: el Toscà, les Clotes de Clementet, les Rases del Maraco, el Coll d’Alfara i Alfara de Carles. Es van confeccionar uns mapes amb l’itinerari de la marxa, per als quals s’obtingué́ una subvenció́ de la Caja de Ahorros de la Diputación Provincial. La marxa se celebrà el 29 d’octubre i requerí́ la intervenció́ d’un nombrós aparell logístic: marcar l’itinerari, establir els equips de control, aconseguir prestats els corresponents cronòmetres… Aquell dia en concret bufava el vent i feia molt fred, però́ malgrat això́ l’esdeveniment tingué́ lloc amb normalitat i comptà amb la presència de moltes entitats excursionistes.

LA CONSTRUCCIO DELS ACTUALS REFUGIS

Tan bon punt com van ser aprovats el setembre de 1964 pel Consell General de la UEC el projecte i el pressupost del nou refugi de Caro es van iniciar les actuacions per recaptar els fons necessaris. Es va aconseguir una subvenció́ de 551.750 pessetes de la Delegación Nacional de Deportes, la meitat en forma de préstec a 10 anys i l’altra meitat a fons perdut. Es van haver d’apujar les quotes per fer front al futur pagament del préstec, que van quedar establertes en 15 pessetes mensuals els senyors i 10 pessetes les senyores i senyoretes. També́ es van emetre bons de préstec de 100, 500 i 1000 pessetes, a retornar als socis un cop finalitzades les obres i cobrades les subvencions oficials. I fins i tot quan les obres estigueren ja finalitzades es va aconseguir una subvenció́ de la Diputación de Tarragona per un 5% del valor del refugi.
Amb les necessitats econòmiques cobertes, es va demolir l’antic refugi l’agost de 1965 i es van començar les obres del nou. La seva construcció́ va suposar un gran nombre de viatges en la furgoneta de Josep Anguera per pujar els materials i baixar els paletes durant el cap de setmana. Evidentment, l’antiga carretera que aleshores pujava a Caro no era com la que ara coneixem; tenia unes grans costeres i quan plovia se li formava una enorme sèquia al mig. Un cop que la furgoneta pujava carregada de pedra, no va poder vèncer les rampes més fortes i, despréś de diversos intents, calgué́ desistir i descarregar-la en part per fer dos viatges. A més, per la carretera només cabia un vehicle, de manera que trobar-se’n un altre venint en el sentit contrari implicava una nova odissea. Per allí́ hi pujaven i baixaven els camions que transportaven fusta, i fins i tot encara alguns carros estirats per matxos.
Les obres es van haver d’aturar a partir del novembre següent a causa del fred i les glaçades, quan tot just se li anava a posar la teulada, i es van reprendre en arribar la primavera. Avançaren tan ràpidament que es programà la inauguració́ del nou refugi per al setembre següent. En la data assenyalada, una gran quantitat de socis volgueren assistir a la inauguració́, fet que comportá un notable problema logístic. Finalment es va optar per llogar dos camions i dos jeeps, i fer diversos viatges per desplegar-hi els assistents.
Durant els primers anys de servei el refugi no va tenir guarda, de manera que els seus usuaris havien de recollir abans les claus a l’entitat. Això́ comportava també́ que el manteniment s’hagués de fer ocasionalment, per la qual cosa sovint es feien excursions que servien per arreglar matalassos, pintar portes i finestres, fer reparacions, o fer neteja en general. El 1961, juntament amb altres propietaris de la zona, s’arribà a un acord amb FECSA per proveir d’electricitat les finques de la zona del Mascar i, per tant, el refugi. El preu de l’obra s’establí en 9.000 pessetes per a cada propietari, i la connexió́ es va tenir l’any següent.
D’altra banda, el 1967 es van iniciar les negociacions amb l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan per aconseguir una cessió́ d’ús sobre el mas de les Clotes de Clementet, amb vistes al seu posterior arranjament i condicionament com a refugi lliure. Un cop obtinguda la cessió́, es van aixecar plànols del mas i es van enviar a la Federació Catalana de Muntanyisme per obtenir alguna subvenció́ per al seu arranjament. El mes de setembre es va organitzar una excursió al nou refugi per endreçar-lo, pintar-lo i netejar els voltants. El juliol de 1968 es va inaugurar aquest nou refugi, amb la corresponent missa i benedicció́, la presència d’autoritats del món excursionista, i els imprescindibles pastissets i mistela. Malgrat estar oficialment inaugurat, en els anys posteriors es continuaren fent algunes excursions al refugi de les Clotes amb l’objectiu de millorar el seu condicionament: es va pavimentar el terra, es va canviar la porta, i es van col•locar taules i bancs.

LA FI D’UN CICLE D’EXPANSIÓ́

L’activitat excursionista dels anys 60 va donar lloc a un dels productes més emblemàtics de la UEC Tortosa: la Guia Itinerària del Port. Durant aquella época la UEC Tortosa organitzava una sortida cada dues setmanes, si bé hi havia un petit grup que ho feia setmanalment. Eren els tres germans Brull (Joan, Josep Maria i Jordi) el seu cosí́ Manolo Martínez, Joan Beltran i Daniel Ribé. Cada cop que arribaven a alguna bifurcació́ o indret característic que desconeguessin, Joan Brull en prenia nota. Per quan aquest va començar a festejar, i conseqüentment a reduir el ritme de sortides, el treball d’enregistrament quedá en mans de Josep Maria. D’aquesta manera, i al llarg d’entre set o vuit anys, es va obtenir tot el material necessari per a la publicació́ de la Guia.
El 1971 es va crear la SIRE, Sección de Investigación y Recuperación Espeleológica, en el si de la UEC Tortosa, ja que hi havia un bon nombre de socis que es dedicaven a l’espeleologia. Aquest va ser el darrer esdeveniment que culminava una etapa d’expansió́ ininterrompuda de l’entitat des de la seva fundació́, ja que en tombar els anys 70 la situació́ va canviar força. Hi va haver una junta presidida per Joan Brull que va substituir a l’anterior presidida per Eduardo Ena, i despréśs n’hi va haver una altra sota la direcció́ de Josep Anguera. De fet, però́, és molt difícil fer un seguiment de l’activitat de l’entitat durant aquests anys, ja que no hi ha actes de les juntes entre el març de 1972 i el juny de 1979 no es van cobrar les quotes corresponents als socis perquè́ sembla que no es va trobar cap cobrador per fer-ho. En conseqüència, també́ s’havien deixat de pagar les quotes corresponents al Consell General de la UEC, de manera que l’entitat estava endeutada. Fins i tot alguns pagaments que estaven pendents per les reparacions dels refugis van haver de ser avançats pel president Josep Anguera.
En acostar-se el 1979, en qué s’hauria de celebrar el 25 aniversari de la UEC Tortosa, es va produir una revifalla. Per donar una sortida provisional a la incerta situació́ de l’entitat, es constituí́ una junta rectora presidida per Josep Anguera que, d’entrada, va acordar ampliar la quota a 100 pessetes mensuals i no cobrar les quotes pendents, ja que aquest considerable augment de quota en certa manera compensava els ingressos pendents dels exercicis anteriors. També́ es va buscar un nou cobrador per garantir l’ingrés de les quotes. per donar resposta al compromís de revifar l’entitat també́ en el seu vessant excursionista, es van presentar propostes per al calendari d’excursions, per al curset d’iniciació́ a l’espeleologia que havia organitzat en altres ocasions la SIRE, i per a un nou curset de fotografia.
EI nou compromíśs per fer reviure l’entitat va permetre que aquell estiu de 1979, amb motiu del 25é aniversari de la UEC Tortosa, se celebres una reunió del Consell General de la UEC a Tortosa a la Casa de la Cultura, a més d’una mostra de dibuixos de Frederic Climent i d’una exposició́ de les obres premiades en el I Concurs Nacional de Fotografia promogut per Jordi Albero. També́ es van lliurar els premis d’aquest concurs i, per primer cop, les insígnies de plata als socis que complien 25 anys a l’entitat.
El 1980 va nàixer una nova secció́ en el si de la UEC Tortosa: la SAME (Secció d’Alta Muntanya i Escalada), que va agrupar els alpinistes i escaladors que començaven a sorgir d’ençà que es popularitzes mundialment l’escalada lliure per les fites aconseguides pels francesos a les Gorges del Verdon. Amb un primer pressupost de 23.000 pessetes, aquesta secció́ va poder adquirir dues cordes dinàmiques, tres piolets i tres parells de grampons.
En l’assemblea ordinària de gener de 1981 la junta rectora fou substituïda per una nova junta presidida per Josep Maria Brull. Una de les noves tasques introduïdes per aquesta junta fou la difusió́ de les activitats realitzades en alguns mitjans de premsa locals. També́ es va celebrar la segona edició́ del concurs nacional de fotografia, si bé reconvertit en el Saló Nacional de Fotografia de Muntanya. Per part seva la SIRE va dur a terme una important expedició́ espeleològica a França, la “Heyle-81”, i la SAME va organitzar el I Curs d’Escalada en Roca. A més, la UEC Tortosa va organitzar també́ aquell desembre el I Curs d’Excursionisme.
Amb una vida social i excursionista que renaixia, i amb noves seccions que necessitaven del seu espai propi, el local social de l’Arc del Romeu es va quedar petit. Per aquest motiu se’n va buscar un altre, i el 1982 es va consumar el canvi al que és el local actual del carrer Argentina. Com ja era habitual en aquest tipus d’obres, l’arranjament del nou local va estar en mans de la col•laboració́ d’alguns socis. Un cop enllestits els tràfecs es va celebrar el II Curs d’Excursionisme, que ja va quedar consolidat en els anys següents. Això, però, plantejà aviat el problema que comportava integrar els joves que sortien d’aquests cursets en les activitats generals de la UEC Tortosa, ja que moltes d’aquestes no quedaven al seu abast. Per aquest motiu es va crear una secció́ de jovent que, recolzada amb monitors d’esplai, s’encarregà de programar excursions particulars per als més joves.

ELS CONFLICTES AMB LES SECCIONS

Malgrat que s’entrava de nou en un cicle d’expansió́, encara havien d’arribar alguns dels moments més difícils per a l’entitat. Els problemes van començar quan el 1982 es va aprovar una nova normativa sobre l’adhesió́ de les entitats a la Federació Catalana d’Espeleologia, a la que estava afiliada la UEC Tortosa. Aquesta normativa no permetia que la UEC Tortosa mantingués la capacitat decidia sobre la SIRE com a secció́ seva, que hauria de passar, doncs, a mans del Consell General. En conseqüència es van obrir les discussions i els estira i arronsa sobre el futur de la secció́.
D’altra banda, la UEC Tortosa arrossegava encara problemes pressupostaris a causa dels deutes que s’havien generat en la década anterior, mentre la seva activitat i el nombre de seccions continuaven creixent. Això́ feia que hi hagués poc a repartir entre molts i les seccions no podien veure sempre satisfetes les seves pretensions. Això́ també́ va donar lloc a alguns episodis de fortes tensions, com va ser el cas d’una carta del 1982 realitzada pels responsables de la SIRE denunciant algunes gestions de tresoreria i comptabilitat. Una altra petita crisi va tenir lloc quan la SAME va posar un pany per tancar les dependències de la seva secció́ al local social, tot argumentant que d’aquesta forma s’estalviava posar pany en tots els armaris que tenia per guardar material.
A partir de la successió́ de fets com aquests, la situació́ es va anar fent progressivament insostenible, i el 1983 va tenir lloc el trencament definitiu amb la SIRE i la SAME quan part dels seus socis van decidir fundar noves entitats fora del marc de la UEC. Els membres de la SIRE van fundar l’Espeleo Club de Tortosa, amb qui la UEC Tortosa va haver de bregar durant uns quants anys per motius econòmics. Els membres de la SAME van fundar la Joca de Roquetes. Aquesta doble escissió́ va deixar de nou sense vida social a una entitat que tot just havia començat a recuperar-se pocs anys abans, però́ malgrat això́ el president Josep Maria Brull encara tingué́ l’ànim d’organitzar diversos cursets d’iniciació́ a l’excursionisme en els anys següents, per als quals comptà amb l’ajuda esporàdica d’alguns companys.
Fins el 1988 els socis de la UEC Tortosa van seguir dedicant-se a l’excursionisme sense poder-se embarcar en noves activitats que requerissin un important esforç organitzatiu, llevat dels cursets d’excursionisme anuals i una travessia popular el 1988, que acabaria sent la precursora de la coneguda Marxa del Port. Aquell any va deixar la presidència Josep Maria Brull i es constituí́ una nova junta sota la direcció́ de Manolo Salvatella. Malgrat el canvi, no es va resoldre la desvinculació́ de l’Espeleo Club, que era un dels més importants constrenyiments que arrossegava la UEC Tortosa, i tan sols un any més tard es tornà a produir un nou canvi de junta, amb Núria Lledó, qui anteriorment havia estat la guarda del refugi de Caro, com a presidenta.
Aquest cop, però́, la junta que en sorgí́ es dedicà plenament a resoldre definitivament el contenciós amb l’Espeleo Club.
A partir d’aquell moment, la vida social i l’activitat muntanyenca de l’entitat tornaren a rebrotar, malgrat que aquest va ser un procés lent. Es van potenciar els cursets d’iniciació́ a l’excursionisme, es començaren a editar butlletins d’informació́ periòdica i, amb el propòsit de promoure les sortides de muntanya, es van començar a crear els primers calendaris d’activitats anuals. Una altra activitat que s’instaurà, de forma ja continuada fins al dia d’avui, fou la Marxa del Port, que sota la presidència de Josep Maria Brull havia viscut ja la seva primera edició́. Poc després, també́ es va començar a organitzar de forma anual la Volta Aventura al Port en BTT, tot donant resposta a la creixent afició́ per aquesta modalitat ciclista que tingué́ lloc en la década dels 90. És evident que l’auge dels anomenats “esports d’aventura” experimentat en aquells anys va servir de suport al procés de regeneració́ que vivia l’entitat. Pel que fa a la vida social, la UEC Tortosa començà també́ a participar de forma activa en els actes i celebracions tortosins, ja fos presentant pubilles a les festes de la Cinta, o bé organitzant penyes i festes de Carnestoltes.

LA RECUPERACIÓ DE L’ACTIVITAT COL•LECTIVA: LA MARXA DEL PORT

A finals dels anys 80, encara sota la presidència de Josep Maria Brull i amb el procés de desmembrament de la UEC Tortosa sense acabar de resoldre’s, poques eren les persones que s’animaven a organitzar activitats. No obstant això, i inspirant-se en altres travesses que començaven a popularitzar-se per les terres catalanes com ara la Matagalls – Montserrat, dos dels nostres socis, Mauro Ortiz i Joan Tiron, decidiren que el massís del Port bé mereixia ser el marc de referència d’alguna travessa semblant. I malgrat que la junta no va estar gaire atenta a la proposta, la primavera de 1988 es va aconseguir organitzar la “1a Travessia Popular Caro – Casetes Velles – Caro”, amb una participació́ de 57 inscrits. El nom de “travessia” sorgí́ de la intenció́ inicial de fer el recorregut de Fredes a Caro pel GR-7, per la dificultat organitzativa que comportaria fer un itinerari no circular va propiciar el canvi de ruta.
Malgrat que l’èxit de l’esdeveniment deixà ben contents els organitzadors, la següent temporada no es va celebrar la que hauria d’haver estat la segona edició a causa de la manca d’entesa entre els socis organitzadors i la nova i efímera junta presidida per Manolo Salvatella. Amb la següent junta dirigida per Núria Lledó, es va celebrar la segona edició́ de la travessia, un dia del desembre de 1989 en qué les ganes de caminar van aconseguir superar el fred intens que feia. La “2a Travessia Popular Caro – Casetes Velles – Caro” va comptar amb la participació́ de 110 persones.
Ràpidament es va veure que aquesta travessia era una bona activitat de futur i es va decidir modificar-la per aprofitar millor el seu potencial. Així, es va acordar que l’itinerari es canviaria en cada nova edició́ per poder donar a conèixer millor el Port als participants habituals. L’experiència acumulada també́ va fer introduir alguns canvis per millorar el sistema de controls i l’avituallament. Tot plegat va donar lloc a la tercera edició́ de la travessa l’any 1990, en qué 230 participants van fer un itinerari circular per la Mola de Catí sota la nova denominació́ de “III Marxa del Port”.
La següent edició, l’any 1991, la Marxa es desplegà́ per primer cop fora de l’entorn de Caro. Malgrat que l’itinerari que es va fer per l’Espina i les Roques Benet partint des del Mas de la Franqueta va aplegar 200 participants, alguns menys que l’anterior edició́, el resultat va ser molt satisfactori. Segurament va contribuir també́ a aquesta sensació́ el dinar col•lectiu que es va fer després de l’arribada, i que des d’aleshores s’ha mantingut en les següents edicions. També́ es va mantenir l’estratègia encetada en aquella ocasió́ de fer la Marxa un any per la zona de Caro i l’any següent per altres indrets del massís, tot intentant visitar els paratges més singulars del Port.

Amb aquesta fórmula organitzativa ja consolidada, les edicions s’han anat succeint:

– V: Cova Avellanes i la Balangueru, 325 inscrits, 1993.
– VI: Fredes i el Portell de l’Infern des dels Magraners, 398 inscrits, 1994.
– VII: El Toscá des del refugi de Caro, 400 inscrits, 1995. Inicialment es pretenia donar la volta a la Mola Castellona, però́ el mal temps va obligar a canviar l’itinerari el dia anterior.
– VIII: El Tossal d’en Grilló des de L’ermita de Sant Roc, 403 inscrits, 1996. En aquesta ocasió́ es va comptar amb l’ajuda de Josep Tiron i el seu matxo per muntar un dels avituallaments.
– IX: La Barcina i la Mola Castellona des del refugi de Caro, 500 inscrits, 1997. Aquest era l’itinerari pretés per a la setena edició́.
– X: Les Gúbies del Parrissal, 625 inscrits, 1998. Les gúbies es van superar per l’interior aprofitant que estaven seques i amb l’ajuda d’alguns troncs col•locats en els ressalts més difícils.
– XI: La Cova Avellanes i la zona de la Vall, 300 inscrits, 1999.
– XII: El Tossal d’en Grilló des de Prat de Comte, 500 inscrits, 2000.
– XIII: El Pas de la Barcina, 500 inscrits, 2001.
– XIV: La Vall, 325 inscrits.
– XV: La Franqueta, Coll de Miralles i Terranyes, 400 inscrits, 2003.

L’organització́ de cadascuna de les anteriors edicions va comportar amb un notable esforç d’un gran nombre de socis. Així́, un cop seleccionat l’itinerari en cada nova ocasió́ i comprovat el seu bon estat, calia programar les tasques a fer durant les setmanes anteriors a l’acte: demanar permisos, comprar les provisions, etc. El dissabte anterior calia marcar l’itinerari amb cintes de plàstic, transportar tot el material necessari (taules, olles, menjar, beguda, etc.) al punt de partida i arribada, i portejar els avituallaments fins els llocs als que no es podia arribar amb cap vehicle. Finalment, el diumenge calia repartir-se entre els controls, la preparació́ del dinar i “l’escombra”, que era els encarregats de tancar la marxa tot recollint les senyalitzacions i els “ressagats”, i que en nombroses ocasions van estar acompanyats pel Dr. Panisello “Pataqueta” per si calia atendre cap contusió́ o turmell torçat.

L’ARRANJAMENT DEL REFUGI DE LES CLOTES

El pas del temps i l’ús lliure de la instal•lació́ van fer que a principis dels anys 90 el refugi de les Clotes presentes un aspecte bastant lamentable: el mobiliari estava en mal estat, la campana de la xemeneia havia caigut i, el pitjor, el sostre estava cedint. Això portá als responsables de la UEC Tortosa a posar-se en contacte amb el Consell General de la UEC per mirar de posar-hi solució́. Un cop localitzat un paleta d’Horta de Sant Joan que podia fer-se’n càrrec, un matí d’hivern es va organitzar una “expedició́” formada pel president del Consell General, aleshores el Sr. Martínez Massó, l’esmentat paleta d’Horta, dos nois més d’Horta que tenien simpatia pel refugi i el president i sotspresident de la UEC Tortosa (en aquell moment, Núria Lledó i Joan Tiron). Feta la visita sorgí́ la promesa que s’arreglaria el refugi, si bé durant els mesos següents ningú́ no va tenir cap més notícia.
El cas és que aquells nois d’Horta havien presentat al Sr. Martínez Massó un projecte per a la creació́ d’una nova UEC a Horta i per convertir les Clotes en un refugi guardat. Efectivament, es va fundar la UEC d’Horta i es va començar a treballar en el refugi desmuntant-li la teulada. Però tot seguit aparegueren els problemes: sembla ser que algú́ de la junta d’aquella entitat es va polir els diners que s’havien recollit i el conseqüent ball de bastons va portar a la dissolució́ de la jove entitat. Com a conseqüència, el refugi havia quedat sense teulada i per tant completament inservible. Les diferències sorgides entre el Consell General i la UEC Tortosa sobre com s’havia gestionat l’afer van portar aquesta darrera a buscar pel seu compte una solució́ al cas. Així, tres anys després dels fets, els socis Jordi Ortiz, Mauro Ortiz, Joan Tiron van donar la primera empenta a la reconstrucció́ del refugi. El problema més gran que es plantejava era l’adquisició́ dels materials necessaris, que es va poder resoldre grácies a la intervenció́ de Salvador Carbó, llavors regidor d’Horta. Aviat va començar l’operació́ de reconstrucció́ del refugi, que es va poder dur a terme gràcies a la intensa col•laboració́ de molts socis de la UEC Tortosa i altres amics que durant un parell de mesos van dedicar-hi els caps de setmana. Mentre els més destres assistiren en l’obra mateixa, molts dels col•laboradors es van dedicar a transportar a la seva esquena les tones de material (bigues, teules, sorra, ciment…) que calia pujar del Coll de Sabres al refugi, un itinerari de poc més de trenta minuts en condicions normals.
La primera fase de les obres (la teulada) es va poder enllestir ràpidament tot i l’esforç que demanava, i també́ malgrat el clima estrany que comportava el desgast d’una junta que per aquelles dates es trobava propera al canvi. Un any més tard s’instal•laren les noves lliteres, i tres anys després de l’inici de l’operació́ es donaren per acabades les obres despréśs d’haver buidat i netejat la cisterna del refugi. Tot plegat va permetre que a dia d’avui puguem torna’l a gaudir d’un refugi de les Clotes que es manté ben conservat.