Crònica d’una conferència: ELS 14 VUIT MILS D’ÒSCAR CADIACH (26 de gener)

4 febrer 2018 per Neus Domingo

Aquest cap de setmana vam tenir l’oportunitat de tenir un home d’altura i que es mira el terreny des dels punts més alts del planeta, gairebé un extraterrestre, una gran persona i encara millor alpinista que va aterrar a les nostres terres i entre elles al nostre local, lloc on va fer la conferència sobre els 14 vuit mils i més que el rodegen i sempre l’acompanyen allà on va. Una xarrada molt interessant, on ens explicava vivències, problemes, solucions, els terrenys, les persones, els companys, i part de les seves enormes i llargues experiències que ha viscut amb aquestes expedicions als cims de la Terra. L’Òscar, ja sols arribar ens va fer palesa de la seva tranquilitat i la calma, fet que l’ha ajudat a conseguir aquest gran repte, el primer català en pujar als 14 vuit mils terrestres sense oxigen. Així doncs, el president el va presentar i ell va continuar amb les seves vivències, unes imatges increïbles i deu ni do quines aventures. Després d’aquesta xarrada tant amena i motivadora, es va fer el torn de les preguntes que ell va respondre molt cordialment. Un cop acabat el torn de preguntes, vam fer un poc de xarrada comuna i l’Òscar va signar uns quants llibres amb dedicatòria per qui els volgués. Llavors, vam marxar a fer un mos on amb petit comité ens va comentar algunes experiències i sentiments despertats en alguns d’aquests cims i expedicions, quina gran humiltat i com solucionava els petits i grans problemes que anaven sorgint en cada intent i coronament.

Ara ja, ens despertem i quedem per fer el cafè i pujar a Caro per tal d’intentar fer el cim. Fent el cafè, ens trobem al crack de les Terres de l’Ebre, una màquina amb una màquina, pareix que tinguin un magnetisme els genis. Un cop ens saludem, agafem anem cap als cotxes i cap amunt. Crec que aquest majestuós massís, tant estimat nostre i que tantes batalles ens ha vist i deixat lluitar i les que ens esperen encara, coneixia o sabia o li havien xiulat les orelles que venia l’Òscar i va dir, ja que és un gran alpinista em cobriré de blanc i que vegi que tot i no ser tant alt com molts altres, soc un cim d’altura. Així doncs, va començar l’altra aventura nostra, acompanyat d’un gran equip i un líder com ell vam començar la pujada a Caro, on fins al Portell no ens vam trobar neu, però a partir d’allí deu ni do quin paquet, per ser aquestes terres. Vam deixar els cotxes al pàrquing dels Pous de la Neu i allí ens vam trobar una gran amiga meva i una millor acompanyant la Puça. Ens vam canviar, i agafar els trastes per l’ocasió i vam començar l’aventura, en primer lloc passem pel nostre refugi de Caro i d’aquesta forma fer-nos la foto pertinent, ja que no sempre aquest refugi pot gaudir d’aquesta companyia i prosseguim amb la marxa, pel GR-7 de cara al Coll de Pallers, zona de la nostra estimada Nocturna i on el camí es veu blanc completament i en llocs arribant a cobrir-nos fins als genolls. Els arbres, els arbusts i les roques blanques, tota una estampa alpinista molt bonica i amb el colofó de l’Òscar de vegades obrin traça de vegades fent fotografies i sempre amunt com diu ell. Parant moltes vegades, fent-la petar amb ell durant el viatge i sense cansar-se d’explicar-nos batalles seguim cap al cim. Arribem a la carena i veiem les Columbretes, Penyiscola, el Delta i les diferents i grans serres que tenim en aquesta gran zona, les Terres de l’Ebre. Ara sí, l’Òscar té gana, i fa palesa del fet dient-mos: “Escolteu, que aquí no s’esmorza?” Amb unes rialles, obrim el fuet, mandarines i fruits secs i fem l’apat. Prosseguim amb la marxa, i en Jordi, gran espeleòleg fa evident el seu afany pels forats i cau dintre una escletxa sense cap ensurt més que el fet de tapar-se tot de neu. Ara ens acompanya una mica de vent, típic també de les nostres terres, i arribem al cim, escalant un poc, sols en falten els piolets i crampons per fer-ho més alpinista, quina jornada!!!! Ens fem la foto i continuem amb la marxa fins al Coll del Vicari, pel corriol arreglat pel Parc Natural del Port. Aquí agafem la directa i cap a dinar, que en Josep ens espera al restaurant per servir-nos i cuidar-nos com sempre. Quin bon plat d’escudella que et deixa entrar l’escalfor al cos i treure’ns la humitat i l’aigua que portem. I un cop hem dinat, agafem els cotxes i amb tristesa ens acomiadem de l’Òscar, no obstant, els nostres camins segur que es tornen a crusar i esperem que sigui prompte, d’aquesta forma podrem seguir coneixent les seves aventures que tant ens fan aprendre. Moltes gràcies Òscar per haver-nos fet gaudir de dos dies màgics, compartir experiències i coneixements i com tu dius SEMPRE AMUNT!!!!!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *